Jorge Lorenzo, un tipus que em cau bé

Jorge Lorenzo és un tipus que em cau bé. És el viu exemple de l’esportista que utilitza l’esport per expressar els seus valors i tirar endavant després d’una infància complexa. Se’l veu encara, avui dia, després de tants anys i havent estat campió del món, tens amb l’entorn.

Aquest perfil d’esportista em cau especialment bé perquè crec que, una de les funcions de voler ser el millor, és el que, a través d’això, un millori com a persona. Si un es conforma amb menys, no s’exigeix ​​a si mateix i, per tant, no hi ha millora.

En rebre la notícia l’any passat del seu fitxatge pel team Honda Repsol, al costat de Marc Márquez, em vaig posar a pensar què em suscitava aquesta situació i vaig extreure les meves conclusions. Podien ser encertades o no, però vaig decidir que esperaria a l’inici de la temporada per veure què passava. Ara per ara, s’han fet dues carreres i Jorge es troba molt lluny del seu company d’equip. Els resultats no l’han acompanyat.

Jorge és un campió. Ha basat tota la seva carrera a demostrar-li al món que podia ser-ho. És un pilot fet a base d’esforç, que ha entrenat molt, tan físicament com mentalment, però què li passa actualment? Crec que Lorenzo sap, íntimament, que no pot guanyar a Marc Márquez. Sap que l’entorn espera d’ell que, com a campió del món que és, s’enfronti a ell, de tu a tu. I el més important: s’ho exigeix ​​a si mateix. No obstant això, la realitat sempre és tossuda, i el seu cor li diu que no té cap possibilitat, però ell no ho vol escoltar.

En la competició, com a la vida, quan hi ha aquestes «arrítmies» interiors entre la realitat i el desig, apareix el que anomenem com la mala sort, a més a més, d’una llista interminable de problemes, aparentment estranys, però que porten en orris qualsevol intent d’aconseguir rendiment.

Quina és la solució? Què pot fer en Jorge Lorenzo? Segons el meu parer, el que pot i ha de fer, és ser sincer amb ell mateix i reconèixer que no se sent capaç de guanyar-lo. Acceptant aquesta premissa, cosa altament difícil, però possible, jo li recomanaria renunciar a guanyar-lo, però  plantejar-se l’objectiu personal de quedar, a cada cursa, el més a prop de Marc possible.

Imaginem que Jorge comença a acumular carreres en què acaba a menys d’un segon, o entre un i dos, de Márquez de manera sistemàtica en cada carrera. Què passaria en aquest cas? Lorenzo començaria a sentir-se sòlid i consistent perquè estaria assolint el seu propòsit, i la seva confiança milloraria.

Un tercer aspecte a tenir en compte és que, probablement en Marc, en notar que no li vol guanyar, però que està a prop amb ell de forma sistemàtica, es preguntaria què «carai» passa. Aquest dubte aniria a favor d’en Jorge. I, arribats a aquesta situació, el pla actual hauria canviat i el plantejament s’hauria de redefinir.

Fa alguns anys, vaig tenir el privilegi d’entrenar en Marc quan era molt jovenet. És un noi fantàstic, en l’àmbit personal i en el professional, a més de tenir un immens talent, demostrat amb escreix i amb un entorn impecable (pares i Emili Alzamora).

Com a entrenador que soc, sempre m’ha apassionat entrenar per aconseguir fer progressar al que té talent, però que, per diverses raons, no aconsegueix convertir-lo en rendiment (guanyar carreres o partits). És més divertit perquè t’obliga a buscar la manera i dur-la a terme.  En aquest cas, en Marc, no li puc ensenyar res.