Actitud en temps de coronavirus

Sovint, quan intentava motivar a algú perquè realitzés millor el seu entrenament, em deixava anar una frase redundant: “Escolta, que jo no vull ser campió del món, eh”. Amb això pretenia frenar el meu ímpetu i el nivell d’exigència. Com a entrenador, sempre he pensat que el nivell d’exigència no ha de venir per a aconseguir alguna cosa que volem, sinó que ha de venir per a guanyar-nos a nosaltres mateixos, que som el nostre principal enemic.

Això sí, l’exigència no és mai per a tot, ni per a totes hores. L’exigència ha de radicar a fer el que haguem, puguem o vulguem fer, però fent-ho bé. La concentració atenta i sincera en el que fem, fa que ens desenganxem de la nostra traïdorenca ment i ens refresqui, oxigeni i encoratgi per dins.

Sempre he pensat que, a la vida, igual que a la competició, més enllà de l’estratègia i la tècnica, el més important és l’actitud amb la qual afrontem les coses. I què és l’actitud? Jo la definiria com: “l’estat d’ànim que ens generen els nostres pensaments inconscients”. Així doncs, podríem dir que, per a aconseguir tenir una bona actitud, sovint és important ser conscient del que un pensa de debò.

On vull arribar amb tot això? Al fet que, en la situació en la qual ens trobem, és essencial tenir una bona actitud, independentment del que succeeix. I jo crec que hi ha un element clau per aconseguir-lo, que és: tenir una visió sincera, global i clara del que succeeix (no gargotejada per l’excés d’informació), per així poder “entendre”. Per a això és necessari no opinar, ni jutjar, sobre res del que succeeixi. La no filtració pel nostre “ego” del que passa, ens permetrà tenir el nostre interior calmat i centrat en el que fem, ja que el causant de l’alteració, som nosaltres mateixos amb la nostra interpretació dels fets.

I què hem de fer a partir d’aquí? Centrar-nos en coses que haguem o vulguem fer (si pot ser una barreja de les dues millor) i fer-les amb ganes. Les ganes s’alliberen a partir del moment en què un ha fet correctament el pas de no opinar, ni valorar res del que succeeix, és a dir, s’ha sostret de la pròpia opinió.

I, en tercer lloc, mentre alternem períodes d’activitat, amb períodes de descans i, tenint la ment lliure, deixem que la percepció i la intuïció ens vagi guiant per a transitar per aquesta època d’incertesa de la millor manera possible.

Hem de mantenir el nostre interior en un estat d’observació del que succeeix, i al mateix temps d’acció, sense un objectiu clar, però sí d’atenció del que va succeint, perquè la realitat ens vagi marcant el camí i ens concedeixi un nou horitzó.

El futur és incert, poden venir temps de dificultats i de treure’ns la mandra de la comoditat, de re-energització i creativitat. En realitat crec que sempre van plegats. Ja ho deia Josep Pla: “quan el fred bada és quan neixen les ametlles”. En definitiva, que el bo i bell, és quelcom que arriba si estem en el camí adequat per a afavorir-lo.