El talent és saber afrontar la dificultat
/
Són molt, molt interessants, les entrevistes post carrera del Mundial de Motociclisme, en concret, de les de Moto GP. Pels qui no segueixen aquest esport, haig de dir-los que el millor pilot del món mundial en l’actualitat és un noi de Cervera, a qui vaig tenir el gust d’entrenar una mica quan tenia 13 anys, que havia de guanyar pes, perquè el pes total (moto + ell) foren reglamentaris.
Totes les carreres realitzades fins aquest moment les ha guanyat ell, de forma aclaparant i sense deixar cap opció als seus contrincants, quelcom quasi difícil d’explicar.
En acabar cada carrera entrevisten als pilots que l’han acabat en les tres primeres posicions. És curiós observar com els pilots que han quedat en segona o tercera posició sempre diuen que han tingut algun problema que els ha impedit anar més de pressa i, per tant, tenir alguna opció de guanyar. Cas diferent del d’en Marc Márquez. Ell mai, però mai, quan no guanya, no expressa haver tingut cap problema.
I no només això, en el passat Gran Premi de Xerès, les dues primeres voltes foren al·lucinants. Valentino Rossi (un altre gran ‘crack’ del motociclisme -9 campionats del món en el seu haver-, que tampoc es queixa encara que no guanyi) va posar moltes dificultats a en Marc; el va pressionar, li va posar la roda. En definitiva: el va posar en dificultats. I què va dir en Marc en acabar la carrera, sobre aquestes voltes difícils? Que va ser justament quan s’havia divertit i, en les que no havia tingut dificultats, s’havia avorrit.
És que en Marc mai no té problemes mecànics? És que a ell mai se li envà la roda de davant? Mai els altres el perjudiquen amb una trajectòria massa agressiva? On radica la diferència? A la meva manera d’entendre, la diferència no està en la situació en si. La diferència es troba en com un la percep. En Marc percep les dificultats com quelcom inherent al que fa, i els altres com quelcom negatiu que entranya una dificultat que, en el fons, no desitjarien afrontar. Per això, se situen en un estat anímic negatiu, just en el moment que han d’afrontar la solució. En Marc, com no percep la dificultat com un problema, deixa la pota oberta i sense interferències a què, de forma automàtica i sense pensar, el seu cervell treballi a buscar la solució. I sempre la troba, perquè el seu cervell no té la interferència de passar pel següent procés:
Percebre el que passa com un problema.
Creació d’un sentiment o estat d’ànim negatiu.
Cerca de la solució amb un estat d’ànim negatiu, com a base l’esforç a realitzar.
Mentre escric aquest post m’ha vingut al cap una contraportada de La Vanguardia, que mai he oblidat i que he recuperat del meu arxiu: Mercedes Balcells, una enginyera biomèdica IQS-MIT, que responia a la pregunta de si li va costar arribar a ser enginyera:
“Tinc la sort de sentir-me molt estimulada per les dificultats. Després de graduar-me a l’IQS, vaig haver de marxar a Alemanya a doctorar-me sense saber alemany i això em va semblar l’oportunitat ideal per aprendre’l”
A vegades, tenim por de parlar de la paraula guanyar, o de millorar la nostra salut amb un bon entrenament físic i alimentació, o d’arriscar en la creació d’un negoci o nova trajectòria professional. El vertader valor de proposar-nos aquests objectius no radica en els beneficis que ens pugui donar, està a afrontar les dificultats inherents del repte, de la forma adequada, per gaudir del millor de nosaltres mateixos.
