Pep Guardiola, davant d'un repte interior apassionant
/
El nou projecte de Pep Guardiola al Manchester City s'antulla apassionant. L'esport, igual que l'art en general, és capaç d'ensenyar-nos que és possible donar-li una mica de valor a la vida.
La selecció espanyola de waterpolo femení, Carolina Martín en bàdminton, el Barça, l'Atlètic de Madrid, Pau Gasol, Rafa Nadal, Juan Chamorro, Andrea Motis o Jaume Plensa, per citar només alguns exemples, ens mostren que no sols és possible guanyar, sinó també fent-ho d'una forma d'acord amb l'interior de l'ésser humà i no per simple avarícia o afany de guanyar.
Tal com va escriure el periodista Ramón Besa, la diferència essencial entre Pep Guardiola i José Mourinho és que, el primer, vol portar-nos més enllà de la realitat tangible i, el segon, es conforma marcant un gol més que l'oponent.
L'escultor Jaume Plensa persegueix, a través del seu art (igual que Guardiola), acostar-nos a un diàleg personal, amb la nostra part més interior. En una conferència que els recomano que escoltin (prenguin-se el seu temps i posin-se en sintonia) explica com, fa alguns anys, els miners de Sutton (ciutat pròxima a Liverpool i a Manchester) buscaven -després d'haver tancat les mines de les quals havien viscut en els últims anys- una icona o referència, sobre la qual, sustentar la seva voluntat de ressorgir de la seva decadència.
Igual que en el futbol, els miners van buscar per tot el món un artista que els presentés un projecte inspirador perquè pogués, no solament generar una peça que ocupi un espai, sinó que la desitjada icona es convertís en una referència en les seves vides i l'inici d'un nou període de prosperitat.
Després de molt buscar, van descobrir a Jaume Plensa. L'artista va parlar amb ells i van aconseguir entendre's, malgrat ser d'una cultura absolutament diferent: un del Mediterrani; els altres, del nord d'Anglaterra, un lloc plujós i dur. Plensa els va escoltar i va captar, en una conversa amb un miner, la increïble sensació de viure en la foscor de la mina. A partir d'aquestes converses, Plensa va idear l'escultura Dream (St.Helens, Sutton2009). Es tracta de la gran cara d'una nena (situada en un pujol creat amb els residus de la mina), amb els ulls que volen reflectir el món interior, viscut en la mina.
He pogut veure en directe alguns partits del Manchester City. He llegit alguna cosa de la seva història (els seus orígens també són miners), he pogut visitar les seves instal·lacions i veure una mica la seva manera de treballar. Sempre m'ha semblat un exemple de professionalitat, estructura empresarial, ordre, perfecta organització i excel·lència en les infraestructures i material tècnic. No obstant això, al mateix temps, sempre he sentit fred, però no físic, sinó fred en el sentit que tot és massa automàtic i precís com un rellotge, però mancat de vida, com si emmalaltís d'una idea interior que li doni sentit. És la mateixa sensació que tinc quan veig jugar a l'equip amb els seus magnífics jugadors, als quals observo desconnectats de qualsevol idea que doni una raó de ser al seu joc, o que els connecti amb el seu públic original.
El joc del City manca d'una idea interior que li doni sentit. El gran projecte que Pep Guardiola, Ferran Soriano i Txiki Begiristain tenen per davant, no radica a guanyar partits i competicions; radica a crear una idea interior (igual que Plensa) que, en comunió amb la gent i els jugadors, els porti a guanyar partits i campionats.
Guanyar és dur, però crear ho és encara més. És per això que el repte és tan apassionant i difícil.
Igual que ho va fer Plensa, si algú ho pot fer és en Pep. Per a això, es necessita sensibilitat, intel·ligència i valentia. A Pep, i els seus, els sobra.
