Forts per dins

Aquest estiu he llegit dos llibres magnífics que, de forma molt diferent, ens parlen del mateix.

Fa temps que vaig decidir que això de la formació contínua és una veritat relativa i, sovint, les coses que hem de fer, ja sabem que cal fer-les, però per falta de força interior no som capaços de dur-les a terme. Habitualment, distraiem aquesta pena llegint un altre llibre o acudint a un nou professional per veure si amb aquest sí ho solucionem, això sí, sense reconèixer que tot comença en un mateix.

Tornant als llibres anteriors, el seu missatge és el següent:

Rafael Santandreu, a El arte de no amargarse la vida, ens diu que els fets que ens esdevenen no es poden canviar, però el que si es pot canviar és la forma de mirar-los i, per tant, la forma de pensar i de generar una emoció. Al final, les emocions són les que ens creen un estat personal determinat -pot ser agradable o no-, que ens mostra com, la nostra forma de pensar, és la que els genera.

D’altra banda, Ramon Andrés, a No mediar compañía, ens parla -a través dels místics- sobre com la veritat del que som (el que volem fer o el que hem de fer) es troba en el silenci interior.

M’ha fet pensar molt en les pel·lícules dels germans Cohen, on els seus protagonistes sempre continuen endavant, malgrat les dificultats i situacions extremes, amb una combinació d’optimisme i afectació negativa no exagerada i una actitud d’aparent semi neutralitat. Això els permet viure sempre en un lloc on poder actuar davant la vida, on res és el que sembla, ni res és ni tan greu, ni tan fantàstic. Per això, no es detenen massa a avaluar-ho, sinó que, simplement, es dediquen a viure solucionant, o actuant, en tot el que va esdevenint.

Un bon entrenament ha d’entrenar-nos per fer-nos forts, no muscularment, sinó interiorment, en el fons, és el que tots volem. No és tan important ser campió de res, si abans no som primer, campions de nosaltres mateixos.

Hem de ser capaços de ser forts interiorment, per saber bregar amb saviesa pels avatars del dia a dia. Per a això, hem d’entrenar amb ganes i concentració i fer l’exercici o programa d’entrenament adequat. L’exercici, fet tant per compulsió o per addicció, com amb deixadesa o falta d’interès, només ens porta a ser més dependents i febles i, per tant, a viure pitjor. Quan deixem que el silenci ens guiï, tot és claredat.