No ho facis perquè et sap greu

 

Tres mesos abans dels jocs olímpics de Barcelona 92 , l’entrenador de la Selecció Espanyola Femenina de Hockey José Brasa, tenia un problema a resoldre.

Decidir qui era la ultima jugadoradescartada, abans de donar la llista definitiva  de participants als jocs.

Hi havien dues jugadores implicades, la primera era una jugadora ja veterana, que portava anys participant de la dura preparació per anar als jocs olímpics. La jugadora no gaudia de la confiança del entrenador,i per lo tant ell tenia clar de que no la faria jugar gairebé cap,minut.  L’altre jugadora era jove, nomes portava un any participant del la preparació per els jocs  iper ella ja era un premi estar a la llista encara que no acabés jugant massa minuts.

L’entrenador s’atorrentava en el dubte de fer, el que humanament sentia (li sabia greu ,personalment deixar fora la jugadora veterana,per el seu esforç de tants anys) y des de el punt de vista de la eficàcia per el resultat veia clar que l’adequat era deixar-la fora i quedar-se amb la jove.

Davant d’aquest dubte, va convocar una reunió amb tot l’estaff tècnic per preguntar-nos la nostre opinió,y de forma unànime , tots li varem recomanar que es quedes la jove i que descartes la veterana ,tot i que a nivell personal pogués  semblar injust.

Era injust per ella, però no per el que feia al col·lectiu , ja que la jugadora veterana si no jugava ni un minut es sentiria agreujada i podria ser una font de conflicte dins l’equip ,en canvi la jugadora jove nomes  per el fet de anar convocada ja es sentia satisfeta i recompensada en el seu esforç.

L’entrenador finalment va prendre la decisió guiant-se mes per la emoció personal (em sap greu fer-li mal) que per el pragmatisme de la gestió del equip, i va decidir convocar la jugadora veterana. .

Al acabar els jocs olímpics i mentre l’entrenador era entrevistat,per una Tv desprès d¡haver guanyat la final la mare de la jugadora , va baixar al camp i davant de tothom,  li va clavar una bufetada en directe, i hores desprès en la celebració de la medalla d’or l’entrenador era mes criticat per aquest fet , que per felicitat per haver guanyat la medalla. Vint i cinc anys mes tard la jugadora segueix parlant malament del entrenador censurant-li aquella decisió.

Us explico tot això a raó de les declaracions ( en aquests darrers jocs olímpics, i en els darrers anys) de les nedadores de sincronitzada, o ara darrerament dels jugadors del Bayern de Munich respecte Pep Guardiola, a on han criticat i parlat malament dels seus respectius entrenadors.

Hi ha rendiments esportiusque s’aconsegueixen perquè l’entrenador y nomes ell es capaç de portar als jugadors mes enllà de les seves capacitats o talents naturals, i ni ha d’altres que el que fan esw acompanyar-los a assolir el rendiment que perel seu talentnatural ja tenen  o disposen.

En el primer dels casos,per treure aquest rendiment especial no nomes s’ha de treballar molt amb una intensitat molt alta , si no que s’ha de portar al jugador a traspassar el seu ego y a posar-se realment “ de facto” al servei del objectiu, y això incòmode al jugador perquè no ho fa per si sol.

Al igual que el sentir que no han guanyat per el seu verdader talent si no per l’exigència i camí marcat per l’entrenador , es quelcom que l’orgull del esportista no accepta còmodament.

En els darrers Jocs Olímpics varem veure diferents exemples d’aquest dos tipus de esportistes o forma de treure el rendiment , Carolina Marin,  Ruth Beitia o Mireia Belmonte enraonaven be dels seus entrenadors agraint-les la seva aportació en els seus triomfs, en canvi les nedadores de sincronitzada, Ona Carbonell o Gemma Mengual,segueixen despotrican de la verdadera factòtum de les seves medalles, que no es altre que Anna Tarrés.

Podem discutir sobre els mètodes de uns i els altres, però tots els esportistes els varen acceptar, en el seumoment perquè aquest tipus de entrenadors no acostumen a enganyar a ningú.

No es poden prendre decisions perquè ens sap greu ,les hem de prendre perquè les coses surtin be pensant amb l’objectiu i el be de la majoria , això no es ser fred ni mala persona, al contraria es ser capaç de fer el correcte en comptes del que a mi em satisfà emocionalment .

Per altre banda tots els esportistes que senten aquesta manca de gratitud y aprecii per els entrenadors que els han ajudat a guanyar, els recomano que vegin la pel·lícula o la obra de teatre “Incendies”o a on descobriran ,que entendre y perdonar es mes beneficiós per a ells mateixos que el de la incomprensió, la critica i retret.

 

-----------------------------------------------------------------

VERSION CASTELLANO

NO LO HAGAS PORQUE TE SABE MAL

 

Tres meses antes de los juegos olÍmpicos de Barcelona 92, el entrenador de la selecciones española femenina de hockey, jose brasa, tenia un problema a resolver.

Decidir quién era la ultima jugadora descartada, antes de dar la lista definitiva de participantes en los juegos. .

Habia dos jugadoras implicadas, la primera era una jugadora veterana, que llevaba muchos años participando de la dura preparacion para ir a los juegos olímpicos, la jugadora no disfrutaba de la confianza del entrenador, y por lo tanto el tenia claro que no jugaria apenas ningun minuto.

La otra jugadora era joven, solo llevaba un año participando de la preparcion para los juegos, y para ella ya era un premio simplemente estar en la lista.

El entrenador se atormentaba en la duda de hacer, lo que humanamente sentia ( se sentia mal personalmente por el hecho de dejar fuera una jugadora que habia dedicado mucho tiempo y esfuerzo a la preparción de los juegos), y por otro lado desde el punto de vista de hacer lo adecuado para la eficacia del equipo, veía claramente que lo adecuado era dejarla fuera y quedarse con la más joven.

Ante esta duda, el entrenador convocó una reunión con todo el staff técnico para preguntarnos nuestra opnión, de forma unánime le recomendamos que se quedara con la joven, aunque a nivel personal pudiera parecer injusto.

Y si era injusto para ella, pero no por lo que respecta al equipo en general, ya que si la jugadora veterana no jugaba ni un minuto, se sentirá perjudicada y podría ser una fuente de conflicto dentro del equipo. Por otro lado la jugadora joven solo por el hecho de poder vivir unos juegos olímpicos desde dentro ya se sentía ampliamente recompensada.

El entrenador finalmente tomo la decisión guiandose mas por la emoción personal ( me sabe mal hacerle daño) que por el pragmatismo de la gestion del grupo, y dedidió convocar la jugadora veterana.

Al acabar los juegos olímpicos, y mientras el entrenador era entrevistado ,por una tv, y después de haber ganado la medalla de oro, la madre de la jugadora bajo al campo y delante detodo el mundo le calvó un soberano bofetón en directo , y horas después en la celebración de la medalla de oro, el entrenador era más criticado por este hecho, que felicitado por haber ganado

una final olímpica. Veinticinco años más tarde, la jugadora sigue criticando al entrenador, censurandole esa decisión.

Os explico todo ello a raiz de las declaraciones ( tanto en estos ultimos juegos olímpicos como por parte de los jugadores del bayern de munich acerca de pep guardiola), donde algunos deportistas critican y hacen declaraciones de forma negativa acerca de sus entrenadores.

Hay diferentes formas de conseguir rendimiento y buenos resultados deportivos , uno de ellos se consiguen porque el entrenador y solo él es capaz de ejercer tal capacidad de liderazgo y motivación, que lleva a los deportistas a un rendimiento más allá de su talento natural .Hay otro tipo de entrenadores que ejercen una funcion más de catalizadores o facilitadores del talento que intrinsecamente poseen sus jugadores o equipos.

En el primero de los casos, para conseguir este rendimiento especial no solo se debe trabajar de forma extrema y a una alta intensidad, si no que se debe ser capaz de llevar al deportista mucho más allá de su ego, y ponerlo realmente “de facto “ al servicio del objetivo, y tal circunstancia incomoda al deportista, porque no lo hace por si solo.

Al igual que el sentir que uno no ha ganado por si mismo si no por el entrenador, es algo que en el orgullo del deportista no acepta comodamente.

En los ultimos juegos olimpicos de brasil, vimos diferentes ejemplos de estos dos tipos de deportistas, por ejemplo carolina martin, ruth beitia, o mireia belmonte ,siempre hablaban bien de sus entrenadores, agradeciendoles su aportación en sus triunfos, por otro lado las nadadoras de sincronizada ,ona carbonell y gemma mengual siguen despotricando sonbre la verdadera factotum de sus triunfos que no fue otra que ana tarres.

Podemos discutir sobre los metodos de unos y otros, pero todos los deportistas los aceptaron en su momento, por que este tipo de entrenadores si algo tienen es que no engañan a nadie, acerca de su forma de trabajar.

No se pueden tomar decisiones porque nos sabe mal esa u otra situacion, las debemos tomar para que las cosas funcionen pensando en el objetivo y en el bien de la mayoría, esa actitud no conlleva ser frio o mala persona como piensan algunos, todo lo contrario es ser capaz de hacer lo correcto en vez de lo que a mi me satisface emocionalmente.

Por otro lado, todos los deportistas que sienten esta falta de gratitud y aprecio hacia sus entrenadores que los han ayudado a ganar, les recomiendo vean la película o obra de teatro llamada “incendies” actualmente en cartel en Madrid (Nuria Espert, Mario Gas), donde podrán descubrir que entender y perdonar es mucho más beneficioso para ellos mismos que la incomprensión, la crítica y el reproche.

Entrena bé i viu millor

Hem d’apuntar-nos a un gimnàs? De veritat hem de fer exercici?

Aquest passat estiu la Marisol de 48 anys, influenciada per les informacions que ens arriben diàriament sobre els beneficis de fer exercici i trobant-se en plena eufòria estiuenca, es va posar les sabatilles i se'n va anar a córrer. Al cap de deu minuts la seva esquena va dir prou, va haver d'aturar-se, va anar al metge diagnosticant-li un pinçament a l'esquena, i li va receptar antiinflamatoris; també li va recomanar que no corregués més. Bona forma d'aprofitar l'estiu i bona forma de motivar per part del metge limitant-li la seva activitat per la resta de la seva vida.

La Victòria té 55 anys i juga al pàdel, gaudeix amb les seves amigues fent-ho, fent vida social, i creu que jugar al pàdel la manté en forma. Cada dos per tres, apareix a la seva espatlla una maleïda tendinitis que es reprodueix de forma sistemàtica. Va al metge, li diagnostica la tendinitis, li recepta antiinflamatoris, li recomana repòs i unes sessions de fisioteràpia.
La Victòria va al físio, es recupera de la tendinitis, sense adonar-se'n que mentrestant en estar inactiva, la seva condició física va empitjorant, la seva musculatura es deteriora, per què quan s'ha recuperat de la tendinitis i reinicia els partits de pàdel amb les seves amigues i en pitjo condició física que abans, la tendinitis es reprodueix. Està desesperada i no troba la forma d'acabar amb aquest cercle viciós.

El problema de la Marisol i la Victòria no és la seva edat, ni les seves sabatilles, ni jugar al pàdel, el seu problema radica en la presa de decisions. La Marisol a l'hora de sortir a córrer, no va contemplar, ni la intensitat a la qual anava a córrer, ni la durada, ni les sabatilles que utilitzaria i sobretot, que la seva musculatura després de molts anys de semi inactivitat estava en uns nivells de força molt baixos, per poder sostenir la càrrega que en aquest moment suposava la carrera que pretenia fer per passar-s'ho bé.

Al mateix temps la Victòria, no estava valorant adequadament, quin és l'origen de la seva tendinitis, que no és altre que la falta de força en la major part del seu cos i en concret en la musculatura de l'espatlla, pel que l'exigència que li suposa jugar al pàdel li provoca la tendinitis, dolor, desesperació i perduda de condició física i qualitat de vida.

Quan un pensa a apuntar-se a un gimnàs o pensa en què hauria de fer exercici, ho fa perquè pensa a treure'n algun benefici i, per treure'n algun benefici sense crear cap perjudici, no necessitem apuntar-nos a un gimnàs ni necessitem fer exercici, el que necessitem és ENTRENAR BÉ.

Per fer esport d'oci, per a divertir-nos amb els nostres amics, a partir de certa edat no podem començar, la casa por la teulada. Primer hem de construir una bona condició física i després jugar a allò que ens vingui de gust o competir, per intentar guanyar la porra que hem organitzat amb els nostres amics.
I per a construir una bona condició física hem d'entrenar bé.
I què és entrenar bé? Entrenar és l'organització d'una sèrie de tasques i activitats, exercicis, etc. que suposin un estímul per al nostre organisme de forma equilibrada, per què el teu cos les pugui assimilar de la forma adequada i sense crear perjudici.

Entrenar bé és partir de la consciència del que un fa, executar-ho sense pensar, amb determinació o relaxació depenent del tipus d'activitat i sentint les sensacions del que estic fent.

Entrenar bé és tenir un bon equilibri entre tensió i relaxació, i entre activitat i recuperació.

Entrenar bé és treballar les cinc qualitats físiques bàsiques (resistència aeròbica, força, flexibilitat, mobilitat articular, coordinació) de forma equilibrada entre elles i segons les necessitats de cadascun de nosaltres i no només fer el què ens vingui de gust o en diverteixi.

Entrenar bé és també basar l'entrenament en la nostra pròpia motivació no només en motivació externa, música, repte, competició, etc. (que també és positiva en la seva justa mesura) però la motivació interna (concentrar-nos en el que fem i fer-ho amb ganes, sense preguntar-nos si ens ve de gust o no) ens farà forts internament, per als diferents avatars personals, emocionals, professionals, esport d'oci, etc. que ens esperen durant aquest nou curs que s'inicia.

Entrenar bé implica que has de ser tu qui decideix fer-ho (l'entrenador t'ajuda) quan anem al metge o ens recolzem en medicines alternatives, sent totes elles vàlides, la seva gran debilitat, és que predisposen a l'individu a una posició mental interior, d'esperar que allo de fora ens curi o ens doni el benefici que esperem; el bon entrenament implica la decisió valenta pròpia de voler millorar per un mateix.

Sovint alguns dels meus clients quan els animo a què s'esforcin més, em diuen que no volen ser campions de res, i els hi dono la raó, i també és cert que el bon entrenament, és el que es fa amb una clara intenció de voler millorar, perquè no millorar sempre és empitjorar.

Entrenar bé és fer l'exercici adequat de la manera adequada, per aconseguir la força interior, la vitalitat, la confiança i la resistència per fer de la vida quelcom interessant sense esperar que ella ens ho posi fàcil.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

ENTRENA BIEN VIVE MEJOR

¿Debemos apuntarnos a un gimnasio? ¿De verdad debemos hacer ejercicio?

Este pasado verano Marisol de 48 años, influenciada por las informaciones que nos llegan a diario acerca de los beneficios de hacer ejercicio y encontrándose en plena euforia veraniega, se calzo las zapatillas y se fue a correr. Al cabo de diez minutos su espalda dijo basta, tuvo que detenerse, fue al médico, le diagnosticó un pinzamiento lumbar y le receto antiinflamatorios; también le recomendó que no corriera más. Buena forma de aprovechar el verano y buena forma de motivar por parte del médico limitándole su actividad para el resto de su vida.

Victoria tiene 55 años y juega al pádel, disfruta con sus amigas haciéndolo, hace vida social y cree que jugar al padel la mantiene en forma. Cada dos por tres, aparece en su hombro una maldita tendinitis que se reproduce de forma sistemática. Va al médico, le diagnostica la tendinitis, le receta antiinflamatorios, le recomienda reposo y unas sesiones de fisioterapia.

Victoria va al fisio, se recupera de la tendinitis, sin darse cuenta de que mientras tanto al estar inactiva, su  condición física va empeorando, su musculatura se deteriora, por lo que cuando se ha recuperado de la tendinitis y reinicia los partidos de pádel con sus amigas y en peor condición física que antes, la tendinitis se reproduce. Esta desesperada y no encuentra la forma de acabar con este circulo vicioso.

El problema de Marisol y Victoria no es su edad, ni sus zapatillas, ni jugar al padel, su problema radica en la toma de decisiones. Marisol a la hora de salir a correr no contemplo, ni la intensidad a la que iba a correr, ni la duración, ni las zapatillas que utilizaría y sobre todo, que su musculatura después de muchos años de semi- inactividad estaba con unos niveles de fuerza muy bajos, para poder sostener la carga que en ese momento suponía la carrera que pretendía hacer para divertirse.

Al mismo tiempo Victoria, no estaba valorando adecuadamente, cual es el origen de su tendinitis, que no es otro que la falta de fuerza en la mayor parte de su cuerpo y en concreto en la musculatura del hombro, por lo que la exigencia que le supone jugar al pádel le provoca la tendinitis, dolor, desesperación y perdida de condición física y calidad de vida.

Cuando uno piensa en apuntarse a un gimnasio o piensa en que debería hacer ejercicio lo hace porque piensa en sacar algún beneficio y, para sacar algún beneficio sin crear ningún perjuicio, no necesitamos apuntarnos a un gimnasio ni necesitamos hacer ejercicio lo que necesitamos es ENTRENAR BIEN.

Para hacer deporte de ocio, para divertirnos con nuestros amigos, a partir de cierta edad no podemos empezar la casa por el tejado. Primero debemos construir una buena condición física y después jugar a lo que nos apetezca o competir, para intentar ganar la porra que hemos organizado con nuestros amigos.

Y para construir una buena condición física debemos entrenar bien.

¿Y que es entrenar bien? Entrenar es la organización de una serie de tareas y actividades, ejercicios, etc. que supongan un estimulo para nuestro organismo de forma equilibrada, para que tu cuerpo las pueda asimilar de la forma adecuada y sin crear perjuicio.

Entrenar bien es partir de la conciencia de lo que uno hace, ejecutarlo sin pensar, con determinación o relajación dependiendo del tipo de actividad y sintiendo las sensaciones de lo que estoy haciendo.

Entrenar bien es tener un buen equilibrio entre tensión y relajación, y entre actividad y recuperación.

Entrenar bien es trabajar las cinco cualidades físicas básicas (resistencia aeróbica, fuerza, flexibilidad, movilidad articular, coordinación) de forma equilibrada entre ellas y según las necesidades de cada uno de nosotros y no solo hacer lo que nos apetece o divierte.

Entrenar bien es también basar el entrenamiento en nuestra propia motivación no solo en motivación externa, música, reto, competición, etc. (que también es positiva en su justa medida) pero la motivación interna (concentrarnos en lo que hacemos y hacerlo con ganas, sin preguntarnos si nos apetece o no) nos hará fuertes internamente, para los diferentes avatares personales, emocionales, profesionales, deporte de ocio, etc. que nos esperan durante este nuevo curso que se inicia.

Entrenar bien implica que debes ser tú quien decide hacerlo (el entrenador te ayuda) cuando vamos al medico o nos apoyamos en medicinas alternativas, siendo todas ellas validas, su gran debilidad, es que predisponen al individuo a una  posición mental interior, de esperar que lo de afuera nos cure o nos de el beneficio que esperamos; el buen entrenamiento implica la valiente decisión propia de querer mejorar por uno mismo.

A menudo algunos de mis clientes cuando les animo a que se esfuercen más, me dicen que no quieren ser campeones de nada, y les doy la razón, y también es cierto es que el buen entrenamiento, es el que se hace con una clara intención de querer mejorar, porque no mejorar siempre es empeorar.

Entrenar bien es hacer el ejercicio adecuado de la manera adecuada para conseguir, la fuerza interior, la vitalidad, la confianza y la resistencia para hacerde la vida algo interesante sin esperar que ella nos lo ponga fácil.

Entrenar l' actitud és el primer

DAVID PÉREZ,Barcelona

Últimament hi ha hagut certa discussió pública, sobre si els nens haurien de fer esport de forma competitiva o no.

Fa alguns dies mirant una pel·lícula d’Otto Preminger“Anatomia d’un assassinat” l’advocat d’uns cinquanta  (James Steward) en plena decadència professional però ple de lucidesa i dignitat personal, respon a la pregunta del seu client sobre la culpabilitat o no de l’acusat: “després de molts anys d’exercir l’advocacia ja he descobert que no hi ha persones bones o dolentes, sinó que totes poden ser tant una cosa com l’altra”.

Sota aquesta premissa, la discussió sobre si s’ha d’utilitzar l’esport per a educar competitivament o no, crec que no és correcta.

Des del meu punt de vista la pregunta hauria de ser, és el món competitiu? (tant el món humà com el natural en general), es precisa per a sobreviure i per viure bé (entenent viure bé com un balanç entre el personal i el material) tenir certa capacitat competitiva?

Opino que totdepèn de si volem educar sota el paradigma mental de conèixer i acceptar el món tal com és, o si volem educar sota el paradigma d’allò que el món creiem què hauria de ser.

Jo particularment crec en la via de conèixer la realitat i a partir d’allà somiar i intentar millorar-la, però no al revés.

L’esport de base és un excel·lent mirall per a veure la vertadera personalitat dels nostres fills (sovint poc utilitzat pels pares) per saber, com actuendavantles diferents situacions que ens proporciona el joc, la lectura que fa ell mateix dels seus propis actes en acabar el partit, o com respon davant de tot el que li esdevé, i a les seves relacions amb els altres.

M’entristeix veure sovint els pares convertir-se en veritables “afeccionats” a l’esport, en comptes d’en veritables educadors “a través de l’esport”. Jo no tinc fills i per tant no estic segur si ho hagués fet millor – segur que m’hauria equivocat –però solament pretenc, si és possible, estimular noves vies de fer-ho millor.

Així mateix sóc un ferm defensor de la prioritat que té utilitzar l’esport per formar a la persona, més que en l’adquisició d’habilitats o coneixements. Les habilitats i coneixements sent importants de poc importen sense una base personal sòlida, que permeti fer amb ells una alguna cosa de valor.

Lucca Doncic, és un noi de 16 anys. Amb la seva curta edat ja juga en el primer equip del Reial Madrid de Bàsquet. Unes setmanes enrere es va donar una situació que crec il·lustra, una gran capacitat personal que permet el desenvolupament d’una gran habilitat, que així mateix permet tenir un gran resultat.

En un descans d’un partit contra el CSK de Moscou, l’entrenador Pablo Laso, va esbroncar i xisclar de forma molt contundent al xaval, davant dels seus companys i de les càmeres de mig món, perquè no feia el què li havia ordenat i li reiterava el que havia de fer. El xaval sense immutar-se, va sortir al camp, va fer el que li va manar i va encistellar tres triples.

És evident que el noi sap tirar de tres, té el talent i l’habilitat per a això, però si les seves emocions s’haguessin alterat amb la “brega“ del seu entrenador, els hauria ficat? Segur que no, si s’hagués sentit ofès o humiliat, el seu sistema nerviós s’haguera alterat, la seva coordinació modificada i el tir hagués anat fora.

Utilitzem l’esport per educar persones, però no persones que aspiren a un món millor i que si no ho és, s’afebleixen i anhelen l’inexistent. Eduquem a persones fortes (confiança i amor sòlid) per a finalitats que facin un món millor per a tots. Sense aquest control de les emocions, no tindrem la capacitat d’acceptar el que no ens agrada i poder fer amb les nostres habilitats, els triples que cadascun tenim dins.

——————————————————–

versión castellano

ENTRENAR LA ACTITUD ES LO PRIMERO

Últimamente ha habido cierta discusión pública, sobre si a los niños deberían de hacer deporte de forma competitiva o no.

Hace algunos días viendo una película de Otto Preminger  “Anatomía de un asesinato” el abogado cincuentón (James Steward) en plena decadencia profesional pero lleno de lucidez y dignidad personal, responde a la pregunta de su cliente sobre la culpabilidad o no del acusado: “después de muchos años de ejercer la abogacía ya he descubierto que no hay personas buenas o malas, si no que todas puede ser tanto una cosa como la otra”.

Bajo esa premisa, la discusión sobre si se debe utilizar el deporte para educar competitivamente o no, creo que no sea la correcta.

Desde mi punto de vista la pregunta debería ser, ¿es el mundo competitivo? (tanto el mundo humano como el natural en general), ¿se precisa para sobrevivir y para vivir bien (entiendo vivir bien como un balance entre lo personal y lo material) tener cierta capacidad competitiva?

Opino que todo  depende de si queremos educar bajo el paradigma mental de conocer y aceptar el mundo tal como es, o si queremos educar bajo el paradigma de lo que el mundo creemos que debería ser.

Yo particularmente creo en la vía de conocer la realidad y a partir de allí soñar e intentar mejorarla, pero no al revés.

El deporte de base es un excelente espejo para ver la verdadera personalidad de nuestros hijos (a menudo poco utilizado por los padres) para saber, como actúan  ante  las diferentes situaciones que nos proporciona el juego, la lectura que hace él mismo de sus propios actos al acabar el partido, o como responde a todo lo que le acontece, y a sus relaciones con los demás.

Me entristece ver a menudo los padres convertirse en verdaderos “aficionados” al deporte, en vez de en verdaderos educadores “a través del deporte”. Yo no tengo hijos y por lo tanto no se si lo hubiera hecho mejor – seguro que me hubiera equivocado –pero solo pretendo, si es posible, estimular nuevas vías de hacerlo mejor.

Asimismo soy un firme defensor de la prioridad que tiene utilizar el deporte para formar a la persona, más que en la adquisición de habilidades o conocimientos. Las habilidades y conocimientos siendo importantes de poco importan sin una base personal sólida, que permita hacer con ellos algo de valor.

Luca Doncic, es un chico de 16 años. Con su corta edad ya juega en el primer equipo del Real Madrid de Baloncesto. Unas semanas atrás se dio una situación que creo ilustra, una gran capacidad personal que permite el desarrollo de una gran habilidad, que asimismo permite tener un gran resultado.

En un descanso de un partido contra el CSK de Moscú, el entrenador Pablo Laso, abroncó y chillo de forma muy contundente al chaval, delante de sus compañeros y de las cámaras de medio mundo, porque no hacia lo que le había ordenado y le reiteraba lo que debía hacer. El chaval sin inmutarse, salió al campo hizo lo que le mandó y encesto tres triples.

Es evidente que el chico sabe tirar de tres, tiene el talento y la habilidad para ello, pero si sus emociones se hubieran alterado con la “bronca “de su entrenador, ¿los hubiera metido? Seguro que no, si se hubiera sentido ofendido o humillado su sistema nervioso se hubiera alterado, su coordinación modificada y el tiro hubiera ido fuera.

Utilicemos el deporte para educar personas, pero no personas que aspiran a un mundo mejor y que si no lo es, se debilitan y anhelan lo inexistente. Eduquemos a personas fuertes (confianza y amor sólido) para fines que hagan un mundo mejor para todos. Sin ese control de las emociones, no tendremos la capacidad de aceptar lo que no nos gusta y poder hacer con nuestras habilidades, los triples que cada uno tenemos dentro.

Apuntarse a un gimnàs o entrenar bé.


Júlia va venir a veure’m després d’un llarg període de feina i problemes familiars. Es trobava decaiguda, sense força, i amb el cos que es queixava per arreu, per la falta d’activitat. Em va explicar que mai havia estat molt esportista i que ara, als seus 55 anys, tenia cert respecte al fet de posar-se a fer exercici.

Li vaig explicar el que li podia oferir i va marxar mig convençuda. Per un costat, va veure la nostra professionalitat, i per l’altre, tenia dubtes i pors per si seria capaç de respondre adequadament.

La va preocupar especialment que les nostres sessions tinguessin una durada d’una hora i mitja, creient que no les podria aguantar. Li vaig explicar que l’important no és la durada de la sessió sinó la intensitat de l’exercici que es porta a terme. A més, li vaig recalcar que ella començaria amb treballs molt suaus, a causa del seu llarg període d’inactivitat.

Júlia es va posar a buscar altres opcions i va trobar multitud de gimnasos, entrenadors personals, sessions d’electroestimulació que en 30 minuts et solucionen la vida, entrenament funcional, Pilates, crosfit training…,etc. Finalment, es va decidir per l’electroestimulació perquè són els que més prometen en menys temps.

Aquest és un exemple de la nostra forma habitual de prendre decisions i, clar, sovint, ens passem la vida buscant, buscant, sense trobar el bon camí, que ens permetrà viure i rendir millor.

Com més informació, més confusió, i menor capacitat de discerniment, i, per tant, de prendre la decisió correcta.

Què fer llavors?

En primer lloc: entendre que el resultat positiu que pretenem obtenir, no ve del tipus d’activitat o centre al qual ens apuntem. Ve de l’actitud amb el que nosaltres l’utilitzem. Tot benefici comença per una decisió d’un mateix.

En segon lloc: el benefici sempre s’aconsegueix amb un entrenament integral, que interrelacioni cos, cap i les diferents qualitats físiques, de forma individualitzada.

Els productes menys integrats, sempre tenen, una utilitat especifica i un resultat en algun aspecte concret, però mai poden confondre’s amb entrenar bé.

Entrenar bé et canvia la vida.

La preparació física en el futbol existeix?

Arran de l’eliminació de la selecció espanyola del mundial de futbol, molts analistes, han donat a la preparació física la raó principal de l’eliminació.

El prestigiós preparador físic del Barça, Paco Seirul·lo, ja fa algun temps va encunyar la frase “la preparació física no existeix”, volent exposar-nos que en el futbol, són més importants els aspectes adaptatius i coordinatius, que els purament funcionals.

La vida és un esport molt dur, a tu qui t’entrena?

Començaré l’any content. En les últimes setmanes del 2014, algunes persones que havien entrenat amb mi fa uns anys, han vingut a veure’m per tornar a posar a les meves mans la seva condició física, benestar i rendiment.

Totes elles tenen punts en comú: tenien llavors entre 30-40 anys i ara tenen entre els 40 i 50; van entrenar amb mi durant bastants anys seguits, fen programes on compaginàvem la preparació d’alguna pràctica esportiva d’oci, carreres populars, maratons, etc., amb un entrenament de prevenció de la salut i les lesions.

Por diverses circumstàncies van deixar d’entrenar amb mi, alguns van canviar d’entrenador, altres es van entrenar pel seu compte… A la tornada, i de forma sorprenen, tots sense excepció m’han fet el mateix comentari: “vull tornar a sentir-me bé, sentir-me com em vaig sentir, aquí he tingut els millors anys de la meva vida, tot em sortia bé, professionalment i personalment”.

La vida, igual que l’esport, necessita preparació. A cap esportista se li acut afrontar els durs i exigents calendaris competitius sense estar ben entrenat, en canvi a nosaltres, no ens importa estar immersos en les nostres responsabilitats diàries sense la preparació adequada. Quan parlo d’estar “preparat” no em refereixo únicament en l’àmbit de coneixements, sinó a escala personal, físic i mental, per aquest ordre. I és que una ensenyança adequada ha de permetre’ns escoltar a la nostra part personal (que sovint és la que tenim menys present), ha d’estimular-nos el cos d’acord a les nostres necessitats (resistència, força, flexibilitat, coordinació) i ha d’ajudar-nos a pensar millor.

Fa algunes setmanes, en acabar un entrenament, un client que no havia fet esport en la seva vida, després de sis meses entrenant amb assiduïtat, em va dir: “realment avui em sento bé”; eren les 9 de la nit, havia treballat més de 10 hores, i m’ho deia amb la serenitat de qui se sent bé interiorment. Simplement era perquè s’havia situat en aquest lloc on els problemes, les pors, els desitjos i capricis, passen a un segon pla i només existeix allò que has de fer en aquest moment, i el seu cos i la seva ment, l’hi agraïen amb aquesta sensació.