No ho facis perquè et sap greu

Tres mesos abans dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, l’entrenador de la Selecció Espanyola Femenina d’Hoquei, José Brasa, tenia un problema a resoldre: Decidir qui era l’última jugadora descartada abans de donar la llista definitiva de participants en els JJOO.

Hi havia dues jugadores implicades: La primera era una jugadora ja veterana, que feia anys que participava en la dura preparació per anar als Jocs Olímpics, però no gaudia de la confiança de l’entrenador. Ell tenia clar que no la faria jugar gairebé cap minut. I l’altra jugadora era jove, només feia un any que es preparava pels JJOO. Per a ella ja era un premi estar a la llista, encara que no acabés jugant massa minuts.

L’entrenador s’atorrentava en el dubte de: fer el que humanament sentia (li sabia greu deixar fora la jugadora veterana, pel seu esforç de tants anys) però, des del punt de vista de l’eficàcia, veia clar que l’adequat era deixar-la fora i quedar-se amb la jove.

Davant d’aquest dubte va convocar una reunió amb tot l’staff tècnic per preguntar-nos la nostra opinió. De forma unànime, tots li vàrem recomanar que es quedés la jove i que descartés la veterana, tot i que en l’àmbit personal, pogués semblar injust.

Era injust per ella, però no pel que feia al col·lectiu, ja que la jugadora veterana si no jugava ni un minut se sentiria agreujada i podria ser una font de conflicte dins l’equip. En canvi, la jugadora jove, només pel fet d’anar convocada ja se sentia satisfeta i recompensada en el seu esforç.

L’entrenador finalment va prendre la decisió guiant-se més per l’emoció personal (em sap greu fer-li mal), que pel pragmatisme de la gestió de l’equip. Finalment, va decidir convocar la jugadora veterana.

En acabar els Jocs Olímpics, mentre l’entrenador era entrevistat per una televisió després d’haver guanyat la final, la mare de la jugadora va baixar al camp i, davant de tothom, li va clavar una bufetada en directe. Hores després, durant la celebració de la medalla d’or, l’entrenador era més criticat per aquest fet, que felicitat per haver guanyat la medalla. Vint-i-cinc anys més tard, la jugadora continua parlant malament de l’entrenador censurant-li aquella decisió.

Us explico tot això a raó de les declaracions (en aquests darrers Jocs Olímpics, i en els darrers anys) de les nedadores de sincronitzada o dels jugadors del Bayern de Munich respecte a Pep Guardiola, que han criticat i parlat malament dels seus respectius entrenadors.

Hi ha rendiments esportius que s’aconsegueixen perquè l’entrenador -i només ell- és capaç de portar als jugadors més enllà de les seves capacitats o talents naturals. També n’hi ha d’altres que el que fan és acompanyar-los a assolir el rendiment que, pel seu talent natural, ja tenen o disposen.

En el primer dels casos, per treure aquest rendiment especial no només s’ha de treballar amb una intensitat molt alta, sinó que s’ha de portar al jugador a traspassar el seu ego i a posar-se realment “de facto” al servei de l’objectiu. Això incomoda al jugador perquè no ho fa per si sol. Igual que sentir que no han guanyat pel seu verdader talent, sinó per l’exigència i el camí marcat per l’entrenador; és quelcom que l’orgull de l’esportista no accepta còmodament.

En els darrers Jocs Olímpics vàrem veure diferents exemples d’aquest dos tipus d’esportistes o forma de treure el rendiment. Carolina Marín, Ruth Beitia o Mireia Belmonte enraonaven bé dels seus entrenadors agraint-los la seva aportació en els seus triomfs. En canvi, les nedadores de sincronitzada Ona Carbonell o Gemma Mengual, segueixen xerrant a tort i a dret de la vertadera ‘factòtum’ de les seves medalles, que no és altre que Anna Tarrés.

Podem discutir sobre els mètodes d’uns i d’altres, però tots els esportistes els varen acceptar en el seu moment, perquè aquest tipus d’entrenadors no acostumen a enganyar a ningú.

No es poden prendre decisions perquè ens sap greu, les hem de prendre perquè les coses surtin bé pensant en l’objectiu i el bé de la majoria. Això no és ser fred ni mala persona, al contrari, és ser capaç de fer el correcte en lloc d’allò que a mi em satisfà emocionalment.

D’altre banda, tots els esportistes que senten aquesta manca de gratitud i estima pels entrenadors que els han ajudat a guanyar, els recomano que vegin la pel·lícula o l’obra de teatre “Incendies” a on descobriran que, entendre i perdonar, és més beneficiós per a ells mateixos que el de la incomprensió, la crítica i retret.