Entrenar l'actitud és el primer

Últimament, hi ha hagut certa discussió pública, sobre si els nens haurien de fer esport de forma competitiva o no.

Fa alguns dies, mirant la pel·lícula d’Otto Preminger “Anatomia d’un assassinat”, l’advocat d’uns cinquanta anys (James Steward), en plena decadència professional, però ple de lucidesa i dignitat personal, respon a la pregunta del seu client sobre la culpabilitat o no de l’acusat: “Després de molts anys d’exercir l’advocacia ja he descobert que no hi ha persones bones o dolentes, sinó que totes poden ser tant una cosa com l’altra”.

Sota aquesta premissa, la discussió sobre si s’ha d’utilitzar l’esport per a educar competitivament o no, crec que no és correcta. Des del meu punt de vista, la pregunta hauria de ser, és el món competitiu? (tant el món humà, com el natural en general), es precisa per a sobreviure i per viure bé (entenent viure bé com un balanç entre el personal i el material) tenir certa capacitat competitiva?

Opino que tot depèn de si volem educar sota el paradigma mental de conèixer i acceptar el món tal com és, o si volem educar sota el paradigma d’allò que el món creiem que hauria de ser.

Jo, particularment, crec en la via de conèixer la realitat i, a partir d’allà, somiar i intentar millorar-la, però no al revés. L’esport de base és un excel·lent mirall per a veure la vertadera personalitat dels nostres fills (sovint poc utilitzat pels pares) per saber com actuen davant les diferents situacions que ens proporciona el joc; la lectura que fa ell mateix dels seus propis actes en acabar el partit; o com respon davant de tot el que li esdevé, i a les seves relacions amb els altres.

M’entristeix veure sovint els pares convertir-se en veritables “afeccionats” a l’esport, en comptes d’en veritables educadors “a través de l’esport”. Jo no tinc fills, per tant, no estic segur si ho hauria fet millor –segurament m’hauria equivocat– però només pretenc, si és possible, estimular noves vies de fer-ho millor.

Així mateix, sóc un ferm defensor de la prioritat que té fer servir l’esport per formar a la persona, més que en l’adquisició d’habilitats o coneixements. Les habilitats i coneixements, sent rellevants, de poc importen sense una base personal sòlida, que permeti fer amb ells alguna cosa de valor.

Luka Doncic és un noi de 16 anys. Amb la seva curta edat, ja juga en el primer equip del Reial Madrid de bàsquet. Unes setmanes enrere, es va donar una situació que crec que il·lustra una gran capacitat personal que permet el desenvolupament d’una gran habilitat, que així mateix, permet tenir un gran resultat. En un descans d’un partit contra el CSK de Moscou, l’entrenador Pablo Laso, va esbroncar i xisclar de forma molt contundent al xaval, davant dels seus companys i de les càmeres de mig món, perquè no feia el que li havia ordenat i li reiterava el que havia de fer. El xaval, sense immutar-se, va sortir al camp, va fer el que li va manar i va encistellar tres triples.

És evident que el noi sap tirar de tres. Té el talent i l’habilitat per a això, però si les seves emocions s’haguessin alterat amb la “brega“ del seu entrenador, els hauria ficat? Segur que no. Si s’hagués sentit ofès o humiliat, el seu sistema nerviós s’hauria alterat, la seva coordinació s’hauria modificat i el tir hauria anat fora.

Utilitzem l’esport per educar persones, però no persones que aspiren a un món millor i que si no ho és, s’afebleixen i anhelen l’inexistent. Eduquem a persones fortes (amb confiança i amor sòlid) per a finalitats que facin un món millor per a tots. Sense aquest control de les emocions, no tindrem la capacitat d’acceptar el que no ens agrada i poder fer, amb les nostres habilitats, els triples que cadascú tenim dins.

Luka Doncic reacciona al temps mort de Pablo Laso amb tres triples consecutius