Motivació

Recordo que, cap a l’any 1995, vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Itàlia en diverses ocasions com a assessor i entrenador de la família Piñeiro i del seu fill Héctor, aleshores, pilot de karting. Ell participava en el campionat Italià de karting, el més prestigiós del món i bressol de tots els futurs campions.

Era un dissabte fred i solejat a Parma, on estàvem recolzats a la tanca del circuit, parlant i traient-nos la mandra una mica, just abans d’iniciar la jornada de competició. De sobte, va aparèixer un helicòpter i va aterrar al mig de la pista just davant nostre. Tots estàvem atents a qui era el personatge que baixava. Aleshores, vam veure que hi sortia el petit Nico Rosberg, que arribava des de Mònaco -el seu lloc de residència habitual-, per a participar en la competició.

Arran d’aquest fet va sorgir la conversa sobre com el seu pare Keke (excampió del món d’F1), havia realitzat el seu propi “pla de negoci” amb el seu fill Nico perquè arribés a la Fórmula 1 i, si pogués, a ser campió del món d’F1, amb tot el que això li podia suposar pel que fa als beneficis econòmics.

Per a dur a terme aquesta estratègia, utilitzava tècniques de negociació eficaces amb els diferents equips italians que subministren el material en el campionat per, d’aquesta manera, disposar sempre del millor material i afavorir la consecució dels millors resultats.

D’altra banda, Fernando Alonso -que uns anys abans també havia disputat el mateix campionat- ens relata com, sent un noi de poca edat, viatjava amb el seu pare amb cotxe des d’Oviedo, fins al mateix circuit de Parma (on Nico arribava en helicòpter). Tots dos feien llargues jornades maratonianes de conducció fins a Itàlia amb els diners justos a la butxaca.

Alonso també disposava d’un magnífic material que li permetia guanyar, però era més pel seu talent, que per grans dosis de negociació, ja que quan els fabricants veuen talent, sempre ajuden perquè tenen clara la possibilitat de guanyar.

Vint-i-cinc anys més tard, i fa només uns pocs dies, Rosberg ens diu en un article del Mundo Deportivo, que ell no seria capaç de tenir la motivació que té Alonso de conduir al 100% amb un cotxe que no li dona cap oportunitat de guanyar. Va ser també Nico Rosberg, qui després d’aconseguir el seu primer campionat del món, es va retirar definitivament de l’alta competició en veure’s incapaç de gaudir conduint un Fórmula 1, tenint al darrere una gran pressió per defensar el títol. En definitiva: era incapaç de mantenir la motivació una vegada assolit el seu objectiu.

Fernando comet errors (no és molt sociable: és arrogant i, probablement, no és un bon treballador en equip), però manté la motivació i gaudeix sempre -tant si guanya, com si no-. També és qui més diners rep, encara que no guanyi carreres. Com pot ser? La resposta és senzilla: sempre va al 100%. Donar el màxim d’un mateix és actuar sense pensar –deixar el teu ego a casa, deixar de pensar i dedicar-te només a conduir –. Ell no té por de res i gaudeix de tant plaer, que li retroalimenta la motivació. Només hi ha un plaer superior al de guanyar: el de guanyar-se a un mateix. Encara que Fernando també anheli guanyar.

La millor motivació sempre es construeix superant dificultats, normalment, amb algú proper que t’ajuda a superar-les. Només des de la superació de la dificultat, arribarem a aconseguir el millor de nosaltres mateixos, però no des de l’evasió del problema.

Avui dia, s’estila posar-ho tot fàcil als nostres fills, també a nosaltres mateixos. Ens evadim amb el menjar o els constants estímuls que ens distreuen. Desenganyi’s! El món canvia i més que canviarà. Qui més atengui la seva motivació, independentment de les dificultats, serà qui visqui millor.