Aprenentatge i edat

Fa uns quants mesos, el meu amic José Brasa, l’únic entrenador espanyol d’hoquei amb una medalla d’or olímpica -l’anomeno el meu amic expressament perquè, a mesura que passen els anys, sento cada vegada més, com als meus amics continuen reptant a la realitat amb els seus somnis, tot i perdre moltes vegades- em va truca. El motiu no era un altre que preguntar-me si volia dirigir amb ell la selecció espanyola +55 d'hoquei en el Campionat del Món que se celebraria a Terrassa.

Inicialment, la proposta no em va fer molta gràcia. Ho haig de reconèixer. Era en el mes d’agost, en mig de les vacances. A més a més, aquest món de l’esport de veterans, no l’havia contemplat mai com a part de la meva feina.

Finalment, vaig dir que sí, ja que vaig percebre el seu interès a treballar junts i em va convèncer. El dijous 26 de juliol vaig anar cap a Terrassa i vaig instal·lar-me a l’hotel de concentració, fins al diumenge 5 d’agost, que es va jugar l’últim partit. I haig de dir que fou una sorpresa per a mi, el grup de gent, i la forma en la qual hem pogut treballar, ha fet d’això, una experiència excel·lent.

Donant-li voltes al que va succeir, haig de dir que hi ha hagut dos aspectes essencials a l’hora de definir el perquè ha estat una experiència bona: el primer és el tipus de satisfacció que expressaven els jugadors i, el segon, el bon joc i els resultats exhibits en molts moments. Aquests dos aspectes són només el resultant d’altres elements més importants.

La meva conclusió i, per ordre, és el següent: humilitat per part de la gent, ganes i il·lusió, unitat del grup, bona direcció, línia de treball i bona tàctica–estratègia.

Vull centrar-me en l’aspecte que dona títol a aquest article, que és la capacitat d’aprenentatge en relació amb l’edat. La ciència ens demostra que tenen més facilitat en generar nous aprenentatges, un cervell i sistema nerviós joves, que els ja més entrats en la cinquantena.

No obstant això, com sempre a la vida, la realitat s’obstina a dir-nos que si… Però no. Un jove de 16 anys té, potencialment, major capacitat d’aprenentatge que un senyor/a de 50, però si el jove pateix d’interès i motivació, la seva capacitat d’aprenentatge es veurà disminuïda pràcticament a zero. En canvi, si una persona de més de 50 anys posseeix una gran motivació i interès, la seva capacitat d’aprenentatge serà increïblement major que la del jove de 16 anys.

La nostra societat s’encamina a ser una societat envellida, amb tot el que això comporta. La societat els proposa plans de jubilació, viatges d’oci i residències d’avis. Tot i això, no hi ha res que proporcioni més salut i benestar, que estar motivat per fer o aprendre alguna cosa.

No es tracta d’una motivació d’adrenalina buscada fora de nosaltres mateixos (extrínseca), ja això genera un cicle de dependència -a la llarga perjudicial-, com sovint s’utilitza a l’esport i a l’exercici avui en dia. Es tracta, doncs, d’una motivació intrínseca, és a dir, que sorgeix de l’interior d’un mateix. Aquesta motivació prové d’una decisió pròpia d’un mateix; és una decisió conscient i voluntària.  Pensaran que és difícil, i si que ho és. No obstant això, és possible, i a més, és l’única opció. Mantenir-se en la constant persecució de la motivació i el plaer, amb elements externs, sempre acaba en el neguit i la decadència, ja que posem en mans de l’exterior, quelcom que és de la nostra pròpia responsabilitat.

La humilitat és la clau d’aquesta motivació. Quan penses des de l’absència de supèrbia i amb coneixement de les teves virtuts i limitacions, i t’encamines amb decisió a allò que vols, els ulls brillen i, des d’allà, només des d’allà, tot és possible.