L'esport com l'art, de vegades, et reconcilien amb la vida

Veient el darrer partit de Champions League entre el Manchester City i el Tottenham, a banda de tenir un gran plaer per tot el que va succeir, em preguntava quines raons poden ser les que van consumar que el City, per tercera vegada després de l’inici del període Guardiola a la direcció de l’equip, no consumés la seva continuïtat a la Champions.

Vaig pensar en dues possibilitats. Com ja he escrit algunes vegades: «la motivació és tenir motius». El Tottenham, no sé per quina raó (serà l’esplèndid nou estadi) l’he vist en aquesta eliminatòria com un equip amb més determinació per guanyar. El mateix Pochettino sempre m’ha semblat un bon entrenador i gestor de grup i de club, però mai un entrenador amb veritable lucidesa i esperit per guanyar. No obstant això, en aquesta eliminatòria l’he vist amb una altra personalitat i intencionalitat en les seves decisions. Tot això es reflectia en la seva presència a la banda, amb un altre llenguatge corporal i una altra mirada. Està clar que, pel Tottenham, arribar a semifinals era un veritable èxit; tot un repte motivant.

Pel City, equip creat a força de grans inversions de diners en magnífics jugadors, passar l’eliminatòria de Champions éra una obligació. I, com bé sabem per la nostra pròpia experiència en el dia a dia, les obligacions a ningú ens agraden; ens encorben l’esquena i ens porten capcots. I no és que el City anés capcot (va fer quatre gols), però en cap moment, ni en el partit d’anada, ni en el de tornada, el vaig veure amb veritable convenciment d’allò que feia.

La segona raó que se’m va acudir és sobre el lideratge en l’equip. Em fa l’efecte que hi ha excés de lideratge a l’exterior del camp -és a dir, a la banqueta-, que fa que els jugadors, no és que mirin la banqueta per saber què han de fer (tenen molt talent i no arriben a aquest extrem), però si percebo que la veritable responsabilitat, en la solució del problema, està a la banda i no en ells mateixos.

Sovint parlo amb els meus clients sobre el fet de fer-los veure que la lògica capitalista «més és millor», sent bona pels negocis o béns materials, no és el millor camí pels assumptes d’índole, personal (benestar psicològic i físic). Al fútbol, de la mateixa manera que a la vida, els diners, la ciència, el màrqueting, l’organització i/o la gestió, són importants, però l’ànima de les coses ho és més. I només des d’allà, la resta adquireix el sentit suficient per obtenir resultats, més enllà d’aquests.