La motivació és tenir motius
/
Mirar cap endarrere és una cosa que no acostumo a fer. Crec que és millor centrar-se en el que s'ha de fer a cada moment, i en el que a un li agradaria fer en el futur.
Una de les experiències que millor recordo de la meva vida és haver pogut viure uns Jocs Olímpics a Barcelona i des de dins. També, haver-los guanyat. Set mesos abans dels JJOO vam estar un mes concentrats a Cuba, realitzant els entrenaments més durs que mai he planificat. Fèiem carrera contínua a les 6 del matí; pesos i treball tècnic a les 10h; a les 4 de la tarda, multisalts i velocitat a la sorra de la platja. I, a les 18h, un partit amistós amb nois quan ja no feia tanta calor.
Va ser una experiència magnífica. Cuba és un lloc especial, on ens van tractar de meravella. El treball que vam fer només el van poder aguantar les noies, perquè ja tenien al cap que a BCN 92 no anàvem només a participar. El que, d'altra banda, ja tenia al cap l'entrenador i líder del projecte, José Brasa, és que, malgrat les dificultats i els resultats en els partits amistosos previs, sempre em va sorprendre com parlava de medalla amb un convenciment esbalaïdor.
Els Jocs Olímpics els guanyem amb pròrroga, tant a les semifinals contra Corea, com a la final amb Alemanya. No recordo exactament en quina de les dues va ser, però en un dels descansos d'una de les pròrrogues, quan tot estava al límit i el cap pensa sense racionalitzar, la nostra capitana Teresa Motos -dona de molta personalitat i caràcter- va deixar anar cridant a la resta de jugadores mirant-les a la cara: “Recordeu el que vam patir a Cuba, només per això, les guanyarem”.
Sempre he recordat aquest detall i, ja en aquest moment, vaig anotar a la meva llibreta que guanya qui té un motiu superior al del rival, per a fer l'esforç suplementari necessari.
A la nostra vida quotidiana, sovint, ens estimulen amb casos de gent que ha superat malalties o grans dificultats a la vida. Ens donen exemple de la seva capacitat de superació. No sé quin efecte causen en la majoria de la població, ja que el seu problema, sovint, és el motiu per a esforçar-se. També recordo haver llegit una entrevista amb un famós historiador que creia que la majoria d'homes rellevants de la història universal, eren conseqüència de les seves circumstàncies.
I jo em pregunto: què fem aleshores els afortunats, que per sort no patim de cap desgràcia, o que no pretenem ser campions del món de res, o que les circumstàncies de la vida no ens han portat a passar a la història?, quins motius hem de tenir llavors per a esforçar-nos i viure amb motivació?
Aprofitant que, mentre avui escric aquest post m'he assabentat de la mort de Paco de Lucía, he rellegit alguns dels seus comentaris. Ell ens deia que el seu motiu era: “aconseguir l'equilibri, perquè quan toques la guitarra, és fàcil descompondre't. Que es desequilibri el teu sistema nerviós, perquè la guitarra és molt cabrona; requereix molta precisió”.
Quan un artista, un esportista, un polític, ens arriba dins -com ens arribava la música de Paco de Lucía- és perquè té la motivació que li porta a fer un esforç sincer per a trobar aquest equilibri. I per què ho busquen? Perquè quan ho obtenen, la vida cobra sentit. D'aquesta forma, en guanyar la medalla d'or a BCN 92, la satisfacció más gran la vam aconseguir per la sensació de l'esforç sincer realitzat, més que per la medalla en si.
Buscar l'equilibri en el nostre dia a dia és tenir un bon motiu per a viure amb motivació, que en aquests temps de convulsió i incertesa, es fa imprescindible.